jueves, 31 de julio de 2008

POEMAS TRADUCIDOS POR PERE BESSÓ i GONZÁLEZ

Para conocer a PERE BESSÓ i GONZÁLEZ clickea el título
Traducción
©Pere Bessó i González
VAGAREJA

vagareja enmig de les assutzenes
es llevà el vestit de papallonali

esglaià la nuesa
perdé el motiu
vagareja pels raconssense

reconéixer-se


©Elisabet Cincotta



DEAMBULA



deambula entre las azucenas
se quitó el traje de mariposa

la desnudez la asustó
perdió el motivo
deambula por los rincones

sin reconocerse.


©Elisabet Cincotta



Traducción
©Pere Bessó i González

RITUAL

Una mirada diàfana els envolta.

La lluna inicia el ritual del can
-serenata d’anques,
música als xiuxiueigs-

A mitja llum el cantó
els contamina de plaers.
Només una paraula rom
pla llamborda deserta
-Sigam-


©Elisabet Cincotta


RITUAL

Una mirada diáfana los envuelve.
La luna inicia el ritual del canto
-serenata de caderas/
música en los susurros-
A media luz la esquina
los contamina de placeres.
Sólo una palabra rompe
el adoquín desierto
-Sigamos-


©Elisabet Cincotta

Traducción
©Pere Bessó i González

AIXÍ JUSTAMENT

com el llostreig de l’hivernes
rescola pels porus,
la soledat de dos per quatre
plou nostàlgies
així com renunciant al capvespre,
a la primesa, al fracàs
la música es transforma
en il·lusió i el bes en melodia
Així justament


©Elisabet Cincotta


ASÍ EXACTAMENTE

como el amanecer del invierno
se cuela por los poros/
la soledad de dos por cuatro
llueve nostalgias
así como renunciando al ocaso/
a la delgadez/al fracaso
la música se transforma
en ilusión y el beso en melodía
Así exactamente


©Elisabet Cincotta

CÓMO (versión al catalán de
©Pere Bessó)
COM

Com esborrar les traces del suplici
si denigra la intimitat de l'ésser-persona.

Com alleugerar la impotència de la captivitat,
de l'ensopìdora droga,
del pati desolat de cossos,
que corren a l'ordre,
nus, tremolant de por
-enllà de la fermesa, convicció-
a la mort en solitud
en un racó abandonat.

Com subsistir a tanta inèrcia,
a la vista infecunda que juga
la paraula en el discurs
i no arriba a la meua mà el poema
que minve el teu dolor, germà.

Com fer perquè dormes
sense el son programat
i descanses sense la porta enrunada,
sense la dosi de letargia.

No sé com.
Si l'abraç permanent l'abastira,
t' abrace.

I la vista al no-res...
I la memòria present.


©Elisabet Cincotta

CÓMO


Cómo borrar las huellas del suplicio
si denigra la intimidad del ser-persona.

Cómo alivianar la impotencia del cautiverio,
de la adormeciente droga,
del patio desolado de cuerpos,
que corren a la orden,
desnudos, tiritando de temor
-más allá de la firmeza, convicción-
a la muerte en soledad
en un rincón abandonado.

Cómo subsistir a tanta inercia,
a la vista infecunda que juega
la palabra en el discurso
y no llega a mi mano el poema
que mitigue tu dolor, hermano.

Cómo hacer para que duermas
sin el sueño programado
y descanses sin la puerta destruida,
sin la dosis de letargo.

No sé cómo.
Si el abrazo permanente lo lograra,
te abrazo.

Y la vista en la nada...
Y la memoria presente.


©Elisabet Cincotta

No hay comentarios: